Roger Pistola

A punt i a part

INFORMACIÓ

O el foc redemptor. Perdò, però (Autoeditat 2014) apuntava alt –massa, i tot– però és A punt i a part (Velomar Records 2015) l’encarregat de confirmar moltes més coses de les que el seu propi creador hauria pogut imaginar: des de la seva envejable inventiva a l’aparent i despreocupada naturalitat que té a l’hora de compondre música útil, transcendent, necessària. Tot això, a més, dins d’un cicle que mai s’acaba de cloure, on Roger Pistola Mascaró (Manacor, 1989) demostra trobar-se en una continua metamorfosi: sense haver complit la trentena d’anys, Roger s’ha reinventat tantes vegades com qualsevol artista que hagi dedicat la seva vida sencera a la música.

Poc a poc, hem vist créixer l’infant que preferia els instruments musicals a les joguines per convertir-se en el turmentat adolescent que es posà al capdavant dels precoços Kard’s Piken. Després, instal·lat a Barcelona, es convertí en el motor creatiu d’uns See que, després de dos rotunds treballs, acabaren per convertir-se en els actuals Mayday Disorder: l’hem vist, també, convertit en el fidel acompanyant de la cantautora Ivette Nadal, al temps que circulava pels hotels de Llevant a cop de versió amb els Train of Love. O fotent-se del sant i de la festa amb els sàtirs Mo Beim, on comparteix line-up amb el seu germà Joan Adrià.

El que més m’agrada d’aquest notable currículum –del que, segur, m’estic deixant algun episodi– és el seu alter ego en solitari. En llengua pròpia i amb una proximitat que corprèn des de la primera escolta, Pistola aconsegueix facturar autèntiques lluminàries acústiques quan es despulla de l’electricitat. És aquí, al terreny de l’unplugged, on es mou com a peix dins l’aigua: entre Tom Yorke i Jeff Buckley; entre Elliot Smith i Nick Drake; entre Fleet Foxes, David Bowie i Chet Baker, als quals tributa en secret dins d’algun dels collages sonors que inclou A punt i a part.

L’èxit d’aquest treball és oferir-nos al millor Roger: tota la seva experiència vital i el bagatge acumulat al llarg d’aquests anys esclata en onze cançons que contenen les que, fins ara, són les seves millors melodies i lletres. La raó és senzilla: A punt i a part manté intactes algunes de les característiques bàsiques del seu so –la forta càrrega introspectiva o la vocació melodramàtica– que, ara, són engrandides amb un major sentit de l’èpica i l’emoció. Ni un mal caire, ni un cap solt: la harmonia i profunda calidesa que transmeten cançons com “Segones oportunitats”, “Al final”, “Equilibri II” o el tema homònim –per citar-ne només algunes– confirmen, com dèiem, tots els bons auguris i corresponen a l’oient amb una immillorable col·lecció de confits sonors, a moments agredolços, però sempre emocionants i encisadors.

Aquest disc, impregnat des del principi al final per l’esperit del do it yourself, demostra com novament Roger Pistola ha sabut modelar les seves vivències fins convertir-les en cançons de tres i quatre minuts. Aquesta forma d’entendre la música –terapèutica, dirien alguns– acaba per esdevenir un necessari bàlsam auditiu: les seves brillantors, lluny d’apagar-se, augmenten amb cada escolta que es fa. I al mateix temps que desmunta el tòpic que diu que les segones parts mai foren bones, Pistola demostra ser un dels músics illencs més complets de la seva generació.

Tomeu Canyelles