Rif Spahni
Paysages d'un exile
INFORMACIÓ
Què tenen en comú tots els exilis, començant pel primer, el d’Ulisses, que demorà vint anys a retornar a la seva illa després de la guerra de Troia? Tal vegada una sensació d’irrealitat. Aferrats com estem a uns contorns, unes veus, uns somnis, ens veiem de sobte lluny d’ella, i hem d’aprendre a mirar i a escoltar de nou. Les fotos d’en Rif Spahni il·lustren aquesta realitat amb aparença d’al·lucinació en els campaments de refugiats saharauis de Tinduf, al sud-est d’Algèria. Allà, en aquell lloc provisional que s’ha convertit en la llar de vàries generacions, el temps s’ha aturat. Res no sembla avançar, res sembla poder concretar-se. És una il·lusió, la mateixa que han viscut tots els que en algun moment han hagut de marxar de la seva terra perqué aquesta era ocupada o governada per altres. El desert és el mateix, però aquí han hagut d’aprendre el nom de cada oasi, turó i pou. A la seva terra, el paisatge era una geografia personal, aquí no hi ha referències, o les que hi ha són provisionals, inclús pels que han nascut en aquestes tendes d’acollida. Tot resta a l’espera de que un dia els campaments s’alcin i d’aquest desert tan sols en quedi la memòria de l’exili.
Rif Spahni va portar a terme aquest treball en els camps de refugiats saharauis de Tinduf, al sud-est d’Algèria, durant els anys 2005 a 2007.
Font: l'editor