Sempre que es crea un mite al voltant d’un escriptor, l’operació té quelcom d’injust i, fins i tot, banal; però és que Miquel Bauçà fou, sens dubte, fàcil de mitificar. Escriptor ocult, vivia reclòs, sense telèfon ni correu, invisible per a la societat literària, i va anar entregant amb un ritme irregular una obra desconcertadora. La seva poesia i narrativa es confonen en un sol nucli de poderosa inventiva verbal, i erigeixen, mitjançant la imaginació, una barrera contra la pròpia època, que es vista amb rebuig. Aquesta barrera, però, té la forma d’un laberint. Amb tendència aforística, fascinat en la seva última producció per la lògica del diccionari, l’obra de Bauçà segueix esperant el gran debat que mereix suscitar.