Després d'estudiar art i aprendre ebenisteria, he exercit d'escultor d'una manera molt poc ortodoxa. Als inicis, d'una manera una mica dadaista, amb multitud d'objectes trobats, per anar progressivament trobant un diàleg amb els objectes (en general, mobles) i, després, aprenent a ubicar-los en l'espai (a vegades, en l'espai públic).

He realitzat també peces en fusta, partint d'un bloc, o peces de ceràmica, a partir d'idees. Peces que mostraven també aquesta fusió d'objectes imaginats, però que podien ser interpretades de manera unitària. Això m'ha donat una visió de l'escultura molt més àmplia: ni repetició, ni representació, sinó presentació d'un univers personal, una posició i unes idees. Un qüestionament de la realitat i de les barreres que l'ésser humà s'imposa a si mateix. Buscant sempre un concepte clar amb una estètica contundent. No entenc l'escultura com un bàlsam de bellesa, aquesta ha de ser més aviat un revulsiu per a l'espectador, un punt d'inflexió, un rar mineral a la boca del volcà.