Guillermo Rubí parteix de conceptes immaterials i abstractes amb els quals construeix complexos mapes mentals que donen estructura a tots els seus projectes. Aquesta xarxa fractal composta per infinitat de nòduls i de ramificacions, d'anàlisi, convergències i superposicions, conforma l'arquitectura sobre la que l'artista elabora les seves obres, prenent com a punt de partida la seva pròpia experiència i tractant que l'espectador s'impliqui en les recerques simultànies que cada peça planteja. Les seves pintures interposen una elaborada trama geomètrica de colors homogenis que barregen l'acrílic i l'esmalt sobre superfícies com el llenç o l'alumini, distorsionant imatges preexistents per generar en l'espectador un dubte perceptiu. Les seves escultures contenen una voluntària sobrietat i cert minimalisme que causen els objectes fabricats per altres usos dels que moltes d'elles procedeixen, una atenció que se centra en l'aeronàutica però que no exclou qualsevol altra producció industrial. Una asèpsia formal que ens posa rere una nova pista, la que ens suggereix que l'impacte de la peça, i la seva pulsió, ha d'anar implícita en altres qüestions, en factors més o menys ocults, en aquestes idees no tan evidents que marquen l'oscil·lació d'intensitat i d'emoció de cadascun dels seus projectes.