De l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera: 

Tot seguint la tradició familiar, realitza estudis de composició tipogràfica i impressió. El 1947 inicia el seu treball artístic amb la realització de quadres de construcció rígida i també es dedica al gravat en fusta. El 1950 viatja a París, on roman durant un temps com a alumne invitat de l'artista Fernand Léger. Al final del mateix any es trasllada a Barcelona, on decideix instal·lar-se. Durant la seva estada en aquesta ciutat, estableix contacte amb els components del grup Dau al set (Juan Eduardo Cirlot, Antoni Tàpies, Joan Ponç, etc.).

El 1956, per iniciativa del Club 59 (moviment cultural clandestí aleshores), realitza la seva primera exposició individual a l'Estat espanyol a la Sala Gaspar de Barcelona. A la mateixa ciutat duu a terme els treballs d'interiorisme de la llibreria Áncora y Delfín. El mateix any exposa a la Galeria Buchholz de Madrid, fet que li permet relacionar-se amb els artistes del grup El Paso. El 1957 retorna a Alemanya, on participa en l'exposició Eine neue Richtung in der Malerei (Una nova direcció en la pintura) a la Kunsthalle de Manheim; per primera vegada es troba amb els pintors alemanys de la seva generació.

El 1958 s'instal·la definitivament a Eivissa, on va arribar per primera vegada el 1954. Adquireix una casa pagesa a Sant Carles de Peralta que esdevé el seu lloc de feina. Malgrat que resideix Eivissa, prosegueix les seves relacions amb Barcelona i d'altres centres artístics d'Europa. L'any següent intervé en la fundació del Grup "Ibiza 59", juntament amb els artistes Erwin Broner , Hans Laabs ,Katya Meirowsky , Bob Mumford , Egon Neubauer , Antonio Ruiz , Bertil Sjöberg i Heinz Trökes . El grup cal situar-lo en una època en la qual apareixien, a l'estat, gran quantitat de grups artístics, però, a diferència de molts d'aquests, el grup "Ibiza 59" no tenia un manifest ideològic ni tampoc creatiu, sinó que la seva principal finalitat era expositiva, segons s'establia al document fundacional pel qual els components es comprometien a realitzar exposicions individuals i col·lectives a la galeria El Corsario. El grup es va dissoldre el 1964.

El 1966 imparteix un cicle de conferències en diverses acadèmies d'art de Gran Bretanya sota el títol de Contrast and tension (Contrast i tensió). El mateix any comença a col·laborar amb el grup Syn, al qual pertanyen també els artístes Bernd Berner, Rolf-Gunter Dienst, Klaus Jürgen-Fischer i Eduard Micus. L'ideari del grup es basava en el retorn a l'art autònom en contraposició a l'art de consum o denotatiu.

El 1979 realitza la Monosèrie, una instal·lació de pintura i so que es va presentar primer a la Fundació Miró de Barcelona i, un any més tard, al Wilhelm-Hack-Museum de Ludwigshafen. Aquesta instal·lació era formada per dotze taules rectangulars de dimensions idèntiques, a cadascuna de les quals apareixia una pinzellada gruixuda que canviava lleugerament en cada cas. L'espectador s'hi havia de fixar atentament per tal de descobrir-ne les diferències. El 1980 realitza el projecte de les façanes del Museu Reiss de Manheim. Entre els premis i reconeixements que Erwin Bechtold ha rebut, hi ha el Premi del Saló Sitges (1959), el Premi Joan Miró (menció 1973) i el Premi de la VI Biennal d'Eivissa. 

Per la seva tasca gràfica, ha rebut el Premi Filograf (1955) i la Distinción del Instituto del Libro (1956). Per la seua tasca com a interiorista, el Premi FAD (1961). El 1962 fou elegit membre del Deustcher Künstlerbund i, l'any 1983, membre, també, de l'Akademie der Künste de Manheim. L'any 1990 li fou atorgat el títol honorífic de Professor del Land Baden-Württemberg. Els seus quadres es troben a museus i col·leccions, tant públics com privats, d'arreu del món. L'obra d'Erwin Bechtold ha estat dividida en cinc etapes creatives per part dels estudiosos i experts en l'obra de l'artista.

Entre 1955 i 1963, es produeix la seua etapa informalista basada en l'expressivitat de la matèria. Les primeres obres d'aquesta època es caracteritzen per la utilització del grattage i de les taques com a elements essencials dins les composicions. En poques ocasions es pot parlar d'esquemes compositius geomètrics regulars. Els colors utilitzats són clars i fan contrast amb grisos foscos. Entre les darreres obres d'aquest període, Bechtold realitza una sèrie de quadres en els quals s'observa la intenció de conjugar elements anatòmics molt depurats entre si.

Després de finalitzada la seva fase matèrica, l'obra de Bechtold s'endinsa en el geometrisme, fet que dona lloc a una nova etapa que abraça un lapse cronològic comprès entre 1964 i 1971. Aquest nou període, es caracteritza per la presència de formes orgàniques. Són pintures a les quals dominen els fons blancs amb cintes de colors lluminosos que recorren els marges de la tela. Dins aquesta etapa realitza la sèrie Fingerdinger, obres realitzades damunt una retícula simètrica on se situen les formes orgàniques. A partir de 1972 i fins a 1978, les sèries que realitza giren entorn del marge i el centre, que esdevenen la temàtica principal dels seus quadres. Entre 1979 i 1985, la temàtica de les obres, que participen de les mateixes restriccions compositives de les altres etapes, serà l'angulació del cercle. Angle/superfície/espai és el nom de la sèrie que ha realitzat durant els darrers anys, caracteritzada per les grans dimensions de les obres que la componen.