Ho saps a l’instant: el debut d’Aucell Cantaire és un disc únic. Supòs que ho has sentit milions de vegades, però en aquest cas no és dir per dir: basta que deixis sonar uns quants segons “Pastor”, el tema que obre l’àlbum, per a comprendre que estàs davant una cosa diferent, res d’allò que esperes quan sents les paraules “cantautor”, “mediterrani” o “folk”. Perquè Aucell Cantaire és totes aquestes coses, però ho és en un nou ordre, com si ningú abans hagués estat tot això a l’hora. No com ho és ell.

D’entrada, el nou "jo" artístic de Toni Verd cal inscriure’l dins una tradició, la dels exploradors sorgits per a capgirar els prematurs dogmes de La Nova Cançó. Parlam de gent com Pau Riba o Pep Laguarda, els discos dels quals encara avui sonen visionaris, tocats per una bogeria màgica i inspiradora. Per altra banda, hi ha la crònica personal. “Aucell Cantaire” no és sols un disc, sinó la història del renaixement personal i espiritual de Toni Verd, la seva transformació de protagonista d’alguns dels moments més incendiaris del rock dels 90 a Mallorca al capdavant de Los Crudos a home, pare, poeta i una mena completament diferent de músic, autor i cantant.

En aquest procés, Verd ha desenvolupat una habilitat especial per a enteranyinar el personal amb l'universal, convertir els seus dubtes íntims en les certeses de tots, la seva feblesa en una força comuna. Gravat als Estudis Favela amb Pep Toni Ferrer i Michael Mesquida (Oliva Trencada, Zulu Zulu, Miquel Serra) i amb el multinstrumentista Kiko Barrenengoa al seu costat, Aucell Cantaire ha aconseguit donar forma a un disc amb un so ultraterrenal, senzill però ple de matisos, que dóna tot el protagonisme a unes cançons que parlen d’un anhel universal: fer les paus amb tu mateix i amb el món. Aucell Cantaire és gospel mediterrani. O alguna cosa semblant.